5è Aniversari PPL United (Paral·lel 62, 14/02/26)

Samantha Hudson (Foto: Jordi Trenzano)
Samantha Hudson (Foto: Jordi Trenzano)
Samantha Hudson (Foto: Jordi Trenzano)
Samantha Hudson (Foto: Jordi Trenzano)
Samantha Hudson (Foto: Jordi Trenzano)
5è aniversari PPL United (Foto: Jordi Trenzano)
Mainline Magic Orchestra (Foto: Jordi Trenzano)
Mainline Magic Orchestra (Foto: Jordi Trenzano)
Mainline Magic Orchestra (Foto: Jordi Trenzano)
5è aniversari PPL United (Foto: Jordi Trenzano)
Bernarda (Foto: Jordi Trenzano)
Bernarda (Foto: Jordi Trenzano)
Miss Lupe (Foto: Jordi Trenzano)
Miss Lupe (Foto: Jordi Trenzano)
Miss Lupe (Foto: Jordi Trenzano)

Cinc anys de creixement sa, de concerts al (temporalment) enyorat Pumarejo fins al Sant Jordi Club, seleccionant amb especial cura l’escena local. Aquest seria el matusser resum de cinc anys de vida de la promotora PPL United, que va celebrar el seu aniversari el passat dissabte a Paral·lel 62, on es troben a prop d’aconseguir un segon “sold out” per Maria Arnal d’aquí a tres setmanes. Ho varen fer amb molt bona presència de públic i un cartell encapçalat per una Samantha Hudson que va oferir un sensual, reivindicatiu i molt visual directe, acompanyada de ballarins i culminat amb aquella ‘Por España’ com a himne subversiu. L’havien precedit Mainline Magic Orchestra, que van homenatjar a David Lynch amb una introducció amb ambient de “Twin Peaks” i text de “Mulholland Drive” per continuar amb el seu entranyable i carnavalesc techno-house, una actuació finalitzada amb un duet amb Samantha Hudson per una versió del ‘Infinity’ de Guru Josh. La cançó aquella de la discoteca i el saxòfon, ja ho sabran.

Mainline Magic Orchestra (Foto: Jordi Trenzano)

El cartell es va completar amb l’esforçat noise de Bernarda i la “batalla final” entre Yung Prado i l’argentina Miss Lupe, que si bé no varen convertir la sala del Paral·lel en una atapeïda “boiler room” van posar un punt final encara més festiu a l’aniversari. Tant de bo en celebrin molts més.

Bernarda (Foto: Jordi Trenzano)
Escrito por

Amb 17 anys The Smiths em van introduir en “allò diferent”, whatever that means. Van passar els anys, van passar Joy Division, Belle & Sebastian, Burt Bacharach, Hefner i molts altres, i algun treball relacionat amb el món de la música. Després d'una aturada, m'he dedicat aquests darrers anys a fer fotos en concerts de manera gairebé compulsiva i ara torno a escriure. I vaig molt al cinema.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *