Remei De Ca La Fresca (Ateneu Popular 9 Barris, 28/03/25)

Han passat 2 anys ja des que vam descobrir, de casualitat, l’expansiu directe de Remei De Ca La Fresca, en aquella nit d’Indian Runners al Let’s Festival amb Angeladorrrm i Súper Gegant. Un temps en què la banda d’Arbúcies ha anat conquerint espais i atencions més que merescudes a base de molts concerts i molta feina, cristal·litzada a finals de l’any passat amb el fantàstic ‘L’Ham De La Pregunta‘ (Bankrobber) que vam incloure en el nostre resum de preferits de 2024. Un mes i mig després del seu pas per l’Irídia Fest a Paral·lel 62, tornaven a Barcelona en un divendres ideal per pujar a l’Ateneu Popular 9 Barris, antiga fàbrica d’asfalt que l’any 1977, gràcies a la lluita veïnal, es va convertir en espai sociocultural de gestió comunitària. Una magnífica infraestructura, accessible, popular, i amb una programació cultural i política independent i inconformista.

Remei De Ca La Fresca (Foto: Ignasi Trapero i Martínez)

Així, el concert s’emmarcava a l’onzena edició del cicle de cultura crítica i popular Cítric. I no hi ha dubte que Remei de Ca La Fresca ho són, i molt, de crítics amb la merda de realitat que ens envolta. Xantal Rodríguez és la cara esmolada de la banda, però seria un error limitar-nos a observar-la només a ella. I és que al seu costat hi ha altres tres músics versàtils i virtuosos que, com ella, participen activament en el joc de l’intercanvi constant d’instruments i gèneres: Artur Piera (guitarra, baix, bateria i sintetitzadors), Víctor Inskipp (bateria i baix) i Iago Rueda (guitarra i baix).

Així, amb actitud desafiant i ganes de gresca, durant gairebé una hora i mitja juguen al pop de sintetizadors (‘La Cara Bruta’), als ritmes motorik (‘Fusta d’Artista’), a la poesia feta flamenc de la present a la sala Maria Callís (‘Lisèrgica Espardenya’) o a la paraula parlada sobre matalassos progressius (‘Fresca’); al post-rock (‘Insomni (Relidi)’) o a la cançó protesta a cavall de guitarres crossover manllevada de la poeta i activista palestina Rafeef Ziadah (espectacular ‘Tots Els Tons De La Ràbia’); també li treuen punta al capitalisme amb ritmes marcials (‘Feta d’Esbarjo’), al hip-hop (‘Puto’) o a galàctiques raves d’aires aràbigs (‘De Cara/Esmolada’); i ho rematen profanant psicodèlies histriòniques per cagar-se en les empreses que espolien els recursos naturals i hídrics del Montseny (brutal ‘Mal De Muntanya’), improvisant a toc de palmes la ja clàssica ‘Aiguaneu’ o, per descomptat, esprement i pervertint malèfiques versions d’Underworld (‘Nascut Descarat’) i de M.I.A. (‘Tot El Que Volem És Okupar-te El Xalet’). Un xou on es barregen perícies instrumentals, paraula afilada i llibertat creativa total per recordar-nos que, darrere les mateixes propostes musicals innòcues i insípides que els mitjans generalistes catalans intenten fer-nos empassar fins a la gola una vegada i una altra, hi ha molt de talent amagat, indòmit i exhuberant a casa nostra. Especialment a la muntanya, on s’amaguen alguns dels nostres maquis sonors favorits, tot preparant artefactes ultrasònics per fer-nos saltar el cervell en mil bocins.