En temps convulsos i extraordinaris calen bandes convulses i extraordinàries. Les que se salten normes i convencions i escupen el que d’altres no s’atreveixen a dir. Els que vomiten ràbia i vísceres i te les vesteixen amb poesia com si fossin la delicatessen més deliciosa (ves que no ho siguin…). Metralla d’idees. Esput ideològic. Punch sònic. Crit de resistència. Ràbia contra la màquina que ens esclafa a tots i totes. Perquè la música, com el futbol i com qualsevol altre fet de la vida, és i ha de ser política. Així, 11 mesos després d’esvalotar la sala Apolo, i setmanes després de fer una gira per Anglaterra, Remei De Ca La Fresca van aterrar a la sala gran de Razzmatazz per fer un míting musical d’inici de campanya i presentar així el seu reguitzell de ‘Mesures Extraordinàries’, l’EP que havia de ser LP de no haver estat per la impaciència i que acaben de publicar amb els amics de Bankrobber.

La nit la van obrir els sempre fantàstics Los Sara Fontán. El duet que formen la violinista Sara Fontán i el bateria Edi Pou (Za!) van descarregar el seu frenètic set d’experimentació instrumental on hi caben free jazz, post-rock, electrònica, poliritmes i entranyes. “Nosaltres no fem lletres, però si les féssim, serien com les de Remei de Ca La Fresca“, va deixar anar la Sara, mentre recollia els merescudíssims aplaudiments d’un públic que pràcticament va omplir Razz per gaudir del doble cartell amb el reclam principal de la banda d’Arbúcies.

I el quartet selvatà va aparèixer quan passaven pocs minuts de dos quarts de déu, amb un inconfusible ritme de sardana que va provocar els primers “lololos” del públic, encara amb l’escenari a les fosques. En la penombra, vam començar a endevinar els perfils a contrallum de l’Artur Piera (guitarra, baix, bateria i sintetitzadors), Víctor Inskipp (bateria i baix) i Iago Rueda (guitarra i baix) mentre la música anava in crescendo, fins que va aparèixer al centre de l’escenari, a un segon nivell d’alçària, Xantal Rodríguez (veu, guitarra, teclats, bateria) per començar el recital: “Volo, soc un avió de paper. Si em demanes el DNI, no te’l donaré…“. Començar amb el gran hit, que a sobre és una versió? I perquè no? Fer una crida al col·lapse, als llamps i trons i foc als rics? Com a carta de presentació, a mi ja em serviria per votar-los cegament en uns comicis qualsevols.

La part inicial del set es va centrar en l’imprescindible ‘L’Ham De La Pregunta’ (2024), amb l’habitual festival de rotacions instrumentals (aquí tothom toca de tot) i exhibicionisme estilístic, potenciat per un joc de llums efectiu i efectista: des dels ritmes motorik de ‘Fusta d’Artista’ amb els que despullar l’alcalde d’Arbúcies al rock progressiu de ‘Mort El Pare’ i els seus versos audaços, perquè abans que el verb va ser el vent. Del conjur flamenc-rock amb picades d’ullet a Triana de la ‘Lisèrgica Espardenya’ al crossover recitat i enrabiat de ‘Santa Karme’, inspirat en els fets d’Urquinaona i publicat en el disc homònim de debut (“Aquesta nena arrenca un totxo, l’estampa contra un mosso“). Esquerdes del temps que ens fan volar a l’ombra d’una alzina, putos egoïstes a ritme de hip-hop o proclames anticapitalistes sustentades en un teclat ens van portar en sopols a un dels moments de clímax emocional de la nit: va ser quan la Xantal, beneïda bruixa del Montseny, va escopir amb fúria tots els tons de la ràbia escrits per la poeta i activista palestina Rafeef Ziadah, i a la pantalla posterior de l’escenari va aparèixer una gran bandera palestina amb la inscripció ‘Make Israel Palestine Again’, provocant el deliri còmplice del públic.

Encara amb l’audiència alterada i encesa, la pantalla va burxar encara més les nostres ànimes ferides i fartes com la samarreta del Víctor (a aquelles alçades del show, la resta ja portaven d’altres del Sindicat de Llogateres o en defensa de les biblioteques): un enorme ‘ACAB’ va ser el cocktail molotov perquè tota la sala esclatés cridant “vergonya em faria ser policia!“, mentre a la pantalla se succeïen els missatges: “11N, Vaga General”, “12N, PP, Vox i Junts diuen no al decret per la regulació dels lloguers”, “13N, Remei De Ca La Fresca implementen ‘Mesures Extraordinàries'”. I així ho van fer: primer, amb el surf-rock antiliberal de ‘Festival Del Mal’ (“Barcelona quant val? Mallorca quant val? Arbúcies quant val? Catalunya quant val?“). Després amb les guitarres noise-rock de ‘Ciao Remei’, per seguir amb deliris foscos d’atmosferes post-punk i la granalla lesiva en homenatge a De La Rocha, Morello i companyia: “Treu la polla de l’agenda. El pròxim que dispari que apunti bé a la testa“. Bullet in the head, que dirien aquells…

A la nit encara li quedava una rave de cara esmolada per il·luminar pedòfils. Aiguaneus o insurreccions flamenques per fer que la gent es cregui llop, ocell o bèsties de la nit udolant i grunyint i inscrivint a l’ànima frases lapidàries: “Foc a tot! No sentim cap pena. Que rebenti el món! Que s’esberli el terra! Mori la mort! Detona! Detona! Detona! Detona!“, en un d’aquells moments en què si ens ho haguessin demanat hauríem sortit en massa de la sala a cremar contenidors, furgones antidisturbis i edificis institucionals a Plaça Sant Jaume.

No van faltar tampoc agraïments a mares i pares presents a la sala, i també a tècnics, ajudants, la gent del segell, al Sindicat de Llogateres (aquí la sala va esclatar amb un “Sindicat! Força Sindicat!”)… i l’habitual discurs combatiu contra les embotelladores d’aigua que continuen aprofitant una llei franquista de 1973 per explotar l’aigua de les muntanyes per la puta cara i deixar-les ben assedegades, amb un terrible mal de muntanya que denuncien en el documental ‘Però Abans D’Això Hi Haurà Set‘ presentat a la recent edició de l’In-Edit (‘l’aigua per la riera, no per la carretera‘, remarcava una pancarta que va presidir tot el concert des del bell mig de l’escenari).

El panorama és desolador i diumenge 29 de novembre, al país del costat, no tindrem ni un sol partit que ens representi ni ens faci sentir identificats. Ni un de sol. Però a casa nostra ja fa uns anys que tenim una banda que parla i crida i vomita per nosaltres. “Voteu tant a l’esquerra com pugueu“, diu la Xantal, al bell mig d’una arenga política frenètica i accelerada contra el discurs de la por que ja fa temps que ens volen inocular per terra, mar i aire. Doncs ves que no us acabi votant a vosaltres, i que li donin per cul a la parada de monstres i sangoneres que es presenten pels partits ‘oficials’ i tenen el país “trinxat”, enrabiat i fart. Molt fart…
Setlist:
- Tot El Que Volem És Okupar-te El Xal·let (cover de M.I.A.)
- Fusta d’Artista
- Mort El Pare
- Lisèrgica Espardenya (Conjur)
- Triania
- Santa Karme
- L’Esquerda Del Temps
- PUTO
- Feta d’Esbarjo
- Tots Els Tons De La Ràbia
- Festival Del Mal
- Ciao Remei
- Deliri
- Designed In USA Made In China
- De Cara/Esmolada
- Aiguaneu / La Insurrecció Que Ve
- Mal De Muntanya