L’aventura Indie Lovers va començar al 2016, ara fa 10 anys, com a programa de ràdio a Scanner FM, heretant el nom d’un grup de Meet Up del que formàvem part 3 de les 4 persones que fèiem el programa. Com que era el programa de l’emissora que parlava de festivals de tot l’estat, ens va semblar més pràctic fer-lo en castellà, amb la naturalitat dels qui, des de ben petits, havíem crescut en un territori amb dues llengües oficials i les fèiem servir indistintament. En els mesos següents vam engegar les xarxes socials i vam estrenar aquest lloc web on, bàsicament, abocàvem els continguts del que fèiem a la ràdio. Per inèrcia, ho vam fer també en castellà, tot i que alguns vam començar també a utilitzar la nostra llengua materna, el català, perquè el cor i el cervell ens demanaven fer-ho així, amb la mateixa espontaneïtat; gairebé com un reflex inconscient de la realitat lingüística de la societat catalana d’aquells dies, que no era, ni de bon tros, la que patim ara mateix.
Aquest procés d’integració de la llengua catalana als continguts d’Indie Lovers s’ha anat produint de manera gradual i natural: primer, amb algunes cròniques i articles; anys enrere, passant a fer en català el ja desaparegut podcast de novetats ‘Per Fi És Dilluns!’; ara fa uns mesos, convertint el català en llengua vehicular a les xarxes socials; i, en les darreres setmanes, culminant el procés també en entrevistes i resta de continguts d’aquest lloc web. A partir d’ara, tots els nous continguts ja seran íntegrament en català. Tot això ha anat passant en paral·lel a un procés de caiguda de l’ús social del català per múltiples factors (polítics, judicials, demogràfics, socials…). Un decreixement que ens preocupa i ens ocupa. Com a catalanoparlants, com a periodistes i com a ciutadans que segurament no érem prou conscients del perill que hi havia de perdre un patrimoni històric tan gran com és la llengua pròpia, element cultural vertebrador de la identitat col·lectiva del nostre país, i també de la identitat individual de cadascú de nosaltres. Així, en tot aquest camí que va començar de manera pràcticament inconscient, i després de situacions tan surrealistes com entrevistar per la ràdio artistes catalans en castellà quan tant ells com nosaltres érem catalanoparlants, va arribar el dia que ens vam fer una pregunta que, de tan òbvia, semblava ridícul que no ens haguéssim fet abans: “i per què no fem tots els continguts d’Indie Lovers íntegrament en la nostra llengua, que és el català?“.
Si a Anglaterra o als Estats Units poden parlar o escriure del pop i el rock independent de tot el planeta en anglès a mitjans com Melody Maker, Mojo, Stereogum, Brooklyn Vegan i tants d’altres, per què no ho podem fer nosaltres en la nostra llengua? Si a França existeixen Les Inrockuptibles, Magic, Revue Pop Moderne, etc. en francès, per què no ho podem fer nosaltres en la nostra llengua? Si a Itàlia es poden informar de l’actualitat musical en italià a RockShock, Indie For Bunnies… per què no ho podem fer nosaltres en la nostra llengua? I si a Espanya existeix una llarguíssima tradició de mitjans musicals en castellà (la majoria d’ells, fets des de Catalunya), per què no ho podem fer nosaltres en la nostra llengua? Quantes revistes, webs o mitjans musicals existeixen que parlin de música alternativa, pop independent, punk, garatge, shoegaze, etc. en català? Moltes menys de les que tindria un país en situació de ‘normalitat’, de ben segur. Doncs aprofitem aquest petit altaveu i posem un minúscul gra de sorra per naturalitzar-ho, no? Parlem de l’escena independent universal des d’una mirada local. En la nostra llengua. Com a qualsevol altre país del món, vaja.
I és que no hi ha dubte que vivim en un país peculiar i que pateix una anomalia històrica i lingüística des de fa 312 anys. Tres segles d’imposicions lingüístiques, de concessions constants, de persecució i d’intents de prohibició del català, i també d’autocensures, prejudicis i estúpids sentiments de culpa que han derivat en aquesta situació actual de fals bilingüisme que, en realitat, amaga un cas clar de diglòssia i submissió lingüística. Tenim clar que correspon a les autoritats polítiques i lingüístiques capgirar aquesta situació, però a la vegada som conscients que, com a catalanoparlants, també tenim una responsabilitat per fer perdurar l’ús de la nostra llengua i fer-la comuna en àmbits culturals on, malauradament, predominen altres idiomes. No pretenem salvar el català, però tampoc contribuirem a deixar-lo morir de braços plegats per inacció.
Vaig dubtar molt de si calia o no escriure i publicar aquest text, perquè en cap cas volia ni necessitava justificar res. Simplement volia explicar com ha estat aquest procés de sensibilització en el nostre cas, que vam començar el projecte en castellà amb la mateixa naturalitat amb la que després vam anar canviant al català, a mida que ens adonàvem que el bilingüisme amb el que vam créixer potser no era tan innocu com ens havien fet creure. No demanarem permís ni perdó per parlar la nostra llengua. Simplement la traurem a passejar per gaudir-la i dir-li al món, amb tota la naturalitat i l’orgull, que a Catalunya tenim una preciosa llengua pròpia que es diu català. I és oficial, i tan útil, necessària i efectiva com qualsevol altra per reflexionar sobre tots els àmbits de la vida. Començant pel que més ens agrada: la música.
