Black Rebel Motorcycle Club

Els Black Rebel Motorcycle Club són una banda cara de veure. Als últims 15 anys només han vingut dues vegades a Barcelona (a La 2 d’Apolo al 2018, i a la sala gran al 2010), així que quan vam saber que farien una gira europea per celebrar els 20 anys de l’increïble ‘Howl’ no vam dubtar de fer servir un aniversari especial i rodó com a excusa per muntar una expedició Indie Lovers i anar-los a veure. I quan vam comprovar que pel pont de desembre tocaven a la mítica sala Paradiso d’Amsterdam i les dates podien ser més o menys compatibles per als 5 membres implicats de la família Indie Lovers, ja no vam tenir cap mena de dubte: aquella era la nostra data. Veuríem una de les nostres bandes preferides a una de les sales més carismàtiques de l’escena europea.

Amb el nom ‘Cosmic Relaxation Center Paradiso’, la sala neerlandesa va obrir portes el 30 de març de 1968 com a centre cultural i lloc de trobada per al talent creatiu. La gran particularitat? Es va fer dins de l’esglèsia ubicada a Weteringschans, ben a prop del que avui en dia és l’esplanada dels museus Van Gogh, Rijksmuseum, etc., i en aquests 57 anys hi han tocat artistes de la talla dels Rolling Stones, Bowie, Sex Pistols, Prince, The Cure, Nirvana, Oasis o Radiohead, per citar-ne només uns pocs. Per a Black Rebel Motorcycle Club representa una de les sales que més han trepitjat de tot el planeta, i és que fent cas al comptador de concerts del seu lloc web, aquesta era… la desena vegada que tocaven en aquesta sala d’Amsterdam! Recuperar un disc com ‘Howl’ en un escenari que conserva els vitralls de l’esglesia original semblava ideal per generar una atmosfera que potenciés l’enorme espiritualitat de les cançons de l’àlbum, però a vegades les coses no surten com un se les imagina (de fet, gairebé mai passa…).

Night Beats (Foto: Ignasi Trapero i Martínez)

Ja la nit anterior ens vam dur un primer ensurt que ens va permetre intuir que alguna cosa passava. La banda va suspendre el concert que havien de fer diumenge a Lieja, Bèlgica, “per malaltia”, i ja dissabte no havien acabat el concert a Anvers perquè en Robert Levon Been no es trobava bé, així que ens van entrar les tremolors: a veure si faríem el viatge en va i suspendrien també dilluns a Amsterdam… ja a terres neerlandeses, quan després de dinar vam passar per davant de la sala i vam veure l’autobús de gira a la porta vam respirar tranquils, i més veient que no hi havien nous comunicats. El concert seguia endavant, i ara només faltava veure en quines condicions…

Després de sopar a hores europees, a les 19:30h vam entrar a l’esglèsia. Només entrar, a la dreta, taquilles de pagament per deixar roba i bosses en tres fileres d’espai força estret per a tanta gent. Als dos costats, escales de baixada als lavabos, i de pujada als dos pisos superiors on hi ha seients en petites llotges. Al vestíbul d’entrada, una petita barra a l’esquerra, la botiga de marxandatge principal també a l’esquerra, i just davant, abans de la porta a la dreta, una petita tauleta amb discos i samarretes dels teloners: els nostres estimats The Night Beats, que van obrir la nit amb un fantàstic concert de l’habitual psych rock amb molt de groove barrejat amb garatge o spaghetti western perfectament executat per Danny ‘Lee Blackwell’ Rajan Billingsley i companyia (Kyrone Oak al baix, i no hi hagut manera de trobar el nom del bateria, cosa que em posa dels nervis…).

Black Rebel Motorcycle Club (Foto: Ruben Garcia Torras)

A les 20:30h en punt, surt Peter Hayes a les fosques i amb una caputxa que dificulta veure-li una cara força castigada pel pas del temps i costums pocs saludables. Sol a la guitarra, entona ‘Devil’s Waitin’ per començar la litúrgia: “Out on the corner with cast iron blood. Ten thousand or more with hearts on their run. They say I might die, and I maybe cold. I may have no Jesus, I may have no soul. In prison I hear there’s time to be good. But the first thing you see is the last thing you should.” Un no sap si llegir entre línies detalls d’un present complicat o si és una pel·lícula en un cap massa suggestionat per les circumstàncies. I és que en quant surten Robert i Leah Shapiro a la bateria per engegar la maquinària a tres bandes amb ‘Shuffle Your Feet’ ja es veu que allò no tira: ritme molt alentit, falta total de nervi i sensació de desgana o fatiga, o potser una mica de cada. Fins i tot fa la sensació que Leah ha d’abaixar els bpms de les cançons a la bateria per adaptar-se als seus companys, i comencem a intuir una nit difícil.

Les cançons de ‘Howl’ es van succeint i allò no millora. Ni quan canta en Peter, ni quan canta en Robert; ni quan el primer toca guitarra, harmònica, trombó o orgue, ni quan el segon ataca guitarra o piano. Ni tan sols amb joies precioses com ‘Promise’, ‘Weight Of The World’, ‘Fault Line’ amb Peter en solitari, o la rèplica de Robert amb la meravellosa ‘Mercy’ inclosa en aquell apèndix al disc que va resultar l’EP’Howl Sessions’. I mira que tot acompanya: un públic extremadament cívic que escolta en total silenci i un entorn meravellós i idoni per explotar les moltíssimes virtuts de ‘Howl’. ‘Restless Sinner’ o ‘The Line’ adquireixen un to fúnebre encara més accentuat, i tornem a fer dobles lectures a ‘Gospel Song’ (“I will walk with Jesus ‘til I can’t go anymore. And I will stay with Jesus ‘til I can’t go another mile“), potser esperant un senyal miraculós que aconsegueixi remuntar aquesta ombra de banda que no se sembla en res a totes les anteriors vegades que els havíem gaudit. Ja fos en tempestes elèctriques de foscor i penumbra, o quan van presentar precisament aquest ‘Howl’ en aquell inoblidable concert de 2006 a les catacumbes del metro de Londres a sota de London Bridge (Shunt Vaults), en un dels concerts més especials que recordo haver viscut mai.

A les 21:30h el meu cap em diu que allò està sent una punxada històrica i tinc la sensació que estem davant un concert de comiat, malgrat un entorn i un embolcall formidables. Fins i tot tinc dubtes de si podran acabar aquesta exigent gira europea, amb concerts gairebé diaris, que encara havia de passar per l’Olimpia de París, Glasgow o 5 ciutats angleses. Però aquí comença la segona part del show, ja amb cançons d’altres discos, i ‘Red Eyes And Tears’ inicia un lleuger canvi en la vetllada: amb l’arribada de l’electricitat habitual, la banda sembla despertar, i també ho fa el públic. ‘Berlin’ o ‘Conscience Killer’ confirmen que sala i grup s’estan escalfant mútuament, i quan comença a sonar el clàssic riff de ‘Whatever Happened to My Rock ‘n’ Roll’ esclata la bogeria: “You want a part of me. You want the whole thing. You want to feel something more than I could ever bring. You want it badly. You want it tangled. I want to feel something more than I was strangled“, frases que cobren més sentit que mai i canten a l’uníson Robert i el públic, ja desfermat a les primeres files i fent pogos amables als que ens unim, àvids de rememorar l’excitació que històricament ens havia fet sentir la banda en concerts anteriors de les dues últimes dècades. Havíem viatjat per això que, ara sí, està passant i per això ens volem recrear en cada segon de la cançó, per si es tracta d’un adéu que, ara mateix, és una incertesa raonable.

Suats i alterats, no advertim que surt a escena un altre protagonista: es tracta de Nuutti Kataja, cantant finès resident a Nova York de la banda Dead Combo amb qui ja havien girat junts temps enrere i els acompanya en aquesta part del tour. Amb ell l’energia puja encara més quan interpreten un altre dels grans clàssics del debut homònim de 2001, ‘Spread Your Love’, amb guitarres i bateria ja a freqüències cardíaques més accelerades i normalitzades. Un espontani puja a l’escenari, obre els braços en creu i es deixa caure, i l’hem de contenir com podem entre uns pocs per evitar que s’obri el cap. ‘Shadow’s Keeper’ serà l’últim moment elèctric abans d’acabar amb la cançó que tanca ‘Howl’ ¡ dóna nom a la gira: una ‘Open Invitation’ que posa la cirereta espiritual a una nit agredolça de menys a més que ens deixa amb molts dubtes i un vers final que ressona al cap des de llavors: “And we may never be here again“. Tant de bo ens equivoquem i haguem malinterpretat tot plegat…