bar italia (La 2 d'Apolo, 23/10/25)

En un dia de fort vent a Barcelona, els encantadorament peculiars i estranys bar italia arribaven a La 2 d’Apolo per presentar el cinquè disc, ‘Some Like It Hot’ (mateix títol que la popular pel·lícula de Billy Wilder, aquí coneguda com ‘Ningú No És Perfecte’ i, al país del costat, ‘Con Faldas y A Lo Loco’). I sent trio conformat per noia i dos nois, era fàcil que a la ment li donés per fer el joc comparatiu amb el film protagonitzat per Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. Afortunadament aquí no hi havia mafiosos dels que amagar-se. O com a mínim no ens consta, vaja, que ja sabem com funciona a vegades la indústria musical…

Nina Cristante, Sam Fenton i Jemzy Tarik Fehmy es presenten en aquesta gira en format quintet, reforçats per Mathilde Bataille al baix i Liam Toon a la bateria. El trio titular forma al davant, i la secció rítimica en un segon pla, no volent robar protagonisme als components efectius de la banda britànico-italiana. Nina centra les mirades, amb la seva figura esbelta i extremadament prima (fa patir, tot sigui dit…), només tapada per un top i una minifalda negres, unes llarguíssimes botes fosques de cuir, amb un ventilador movent els seus cabells llargs i fent suggeridors balls oscil·lant la cintura, a mig camí d’una serp i una ballarina de dansa del ventre. A la seva esquerra, en Sam, amb una de les guitarres; i a la dreta, en Jemzy, amb l’altra. I ja des de la inicial ‘Fundraiser’, tots tres trenen i entrellacen la part vocal, repartint-se les lletres de les cançons a tres veus. Ara tu, ara jo, ara l’altre. I ara, també, Mathilde afegint cors.

A la primera meitat del set li va costar arrencar. Els sons més pròxims al rock alternatiu dels 90 van quedar una mica enfangats, i els problemes tècnics en una de les guitarres de Jemzy i el cretinisme incívic dels qui no volen entendre que un concert no és el millor lloc per explicar-se la vida a crits tampoc van ajudar gens ni mica. En aquesta part del show, bar italia va combinar noves cançons com ‘Fundraiser’ o ‘Marble Arch’ amb temes del celebrat ‘The Twits’ com ‘My Little Tony’ o ‘Jelsy’ o, fins i tot, un parell de ‘Bedhead’ (2021): ‘Angels’ i ‘Rage Quit’. No van ser les úniques cançons rescatades d’un catàleg prou prolífic per tenir només 5 anys de vida com a banda, ja que també van interpretar aquella ‘Sarcoustica’ que van editar al 2024 en un EP que va funcionar d’apèndix de ‘The Twits’.

Va ser al tram final del gruix central del setlist que la nit es va accelerar i la banda va trobar per fi la tecla per enganxar al públic que omplia la sala de Nou de la Rambla, amb nombrosa presència de gent de vint-i-pocs. I, curiosament, això va passar quan el set es va enfosquir cap a terrenys més pròxims al post-punk i similars: ‘Punkt’ va ser el canvi de joc de 40 metres que va canviar el partit i va encendre el concert, per molt contradictori que pugui semblar lumínicament amb la foscor d’una cançó brillant. Amb ‘Eyepatch’ van prèmer l’accelerador i, per primera vegada a la nit, el públic es va deixar anar fent rebotar els cossos els uns amb els altres. Les guitarres interpolianes d”Omni Shambles’ van continuar la bona deriva que havia agafat el show, i ‘Rooster’ i el seu ritme hipnòtic fet amb riffs que freguen el grunge va provocar els moviments de caps en bloc, involuntàriament coordinats, de desenes de rematadors de pilotes imaginàries. Ara sí, amb el públic realment connectat, van abandonar l’escenari…

…no van trigar ni 2 minuts a tornar, és clar. Encara faltava el temps afegit, iniciat amb la pausa de la cançó que dóna nom a l’últim disc. ‘Missus Morality’ es va moure en termes similars, amb aquests puntejos que, a estones podrien ser dels Peppers i a estones d’una banda dreampop. Amb els esperits plens, ja només quedava rematar-ho amb un altre dels punts àlgids del nou treball, ‘Cowbella’, que els emparella amb altres bandes coetànies de les Illes britàniques com Wet Leg, Dry Cleaning, Sorry i companyia, però també amb clàssics com les Breeders. Amb llums i ombres, amb grans moments i d’altres més densos, van passar Bar Italia per Barcelona, dos anys després del seu concert al Primavera Sound. I és que, ja ho dèiem al principi, ningú no és perfecte.