Kae Tempest (Razzmatazz, 15/10/25)

Feia només 3 mesos que havíem pogut gaudir-lo al Vida Festival en un concert memorable i d’allò més emocional just el dia que publicava ‘Self Titled’, però veure Kae Tempest en sala és d’aquelles experiències de la que no te’n canses. I, malgrat les fatigues físiques i anímiques de la vida i el dubtes ètics per la jornada de vaga per Palestina, vam acabar enfilant el camí cap a la sala gran de Razzmatazz després de passar per la manifestació de la tarda en què els Mossos li van agafar el gust a gassejar manifestants pacífics, provocant els avalots posteriors i tornant a qüestionar si el seu prefix “Anti-” no és completament sobrant i es converteix, en realitat, en oxímoron.

Faig tard per veure Raúl Querido (em diuen que hi havia 6 persones en el moment de la seva actuació) i en arribar, mitja hora abans del concert principal, la sala està força buida, amb les teles laterals desplegades i el pis de dalt tancat, fet que ens indica que la venda d’entrades no ha anat massa bé. Tot i que a l’hora d’inici la cosa s’ha maquillat força, torno a pensar que la sobresaturació de concerts i els preus desorbitats a la ciutat de Barcelona són la pitjor de les combinacions possibles. El capitalisme i l’avarícia desfermada que van matar la ciutat podrida fa molts anys van camí de carregar-se també la música en viu, si no ho han fet ja…

Surt a escena Pops Roberts (Private Joy), acompanyant que es fa càrrec de teclats, drumpad i suport vocal, mentre sona la veu de Kae recitant des del darrere, abans d’afegir-s’hi, amb pantalons de pinsa, americana i samarreta blanca interior, entre la cridòria i l’estima de les persones reunides a la sala del Poblenou. I, potser per ironies del destí, no estic preparat per a aquesta primera part de títol ‘I Wasn’t Ready Yet‘, per un whatsapp rebut a pocs minuts d’entrar a la sala que em treu del concert en aquest tram inicial, com un futbolista descentrat que es veu per darrere en el marcador i sense massa aspiracions de remuntar. Un bloc de 9 cançons dels 4 discos anteriors que ja havíem escoltat en directes previs, però que ara sonen diferents. Com ja advertíem en el show del Vida, Kae ha fet completament el trànsit i aquesta transexualitat és evident en el físic, però també en la veu. I això fa que ataqui les cançons d’una altra manera, convertint-les gairebé en covers de sí mateix. I això no és cap cosa dolenta, però és curiós i interessant percebre la diferència amb concerts anteriors en temes com ‘Holy Elixir’, ‘The Beigeness’ o ‘We Die’. Com que la connexió de la que parlava Tempest en un dels seus llibres no pot ser completa si el receptor no està obert en canal, per primera vegada en les 5 o 6 que l’havia vist ‘People’s Faces’ no em fa plorar. Mea culpa o ha estat més fred aquest cop, ubicat a mig concert? No tinc la resposta però encara hi ha coses a dir…

És moment de fer-li cas al títol de la segona part, ‘If You Wait For The Right Time You’ll Never Be Ready‘, i centrar-nos en el que hem vingut a fer: gaudir. És moment d’un bloc amb les 12 cançons del nou disc, pel mateix ordre que a l’àlbum. Un treball diferent, potser d’embolcalls més eclèctics i oberts a estils com el house, el pop o fins i tot amb algun racó més industrial en el directe, que es van reproduïnt sobre l’escenari. Ara Kae canta més i recita menys, però això no treu el protagonisme a la força hipnòtica de les seves lletres poderoses i empoderades. Poesia, connexió, llibertat i amor com a eixos centrals. Autoacceptació i autoestima. I cançons com ‘I stand On The Line’, ‘Statues In The Square’, ‘Breathe’ o la preciosa ‘Till Morning’ que frega el jazz i recorda infanteses perdudes (“I wish I could travel through time. Find that child, guard that door. I would sit on the floor outside that room till morning“). A aquestes alçades el show ha crescut sònicament i anímica, i Kae i el públic ja s’han entrellaçat en una única dimensió emocional connectada per versos i mirades de complicitat recíproca.

Però encara queda temps per a la catarsi final. ‘I Think It’s Time I Stopped The Show‘, adverteix el títol d’aquest tercer capítol que comença amb un recitat frenètic. Una ràfega de versos de diferents cançons ajuntats en un collage sonor que sembla metralla, per velocitat i profunditat de les ferides. Quan acaba, el públic brama davant l’exhibició vocal i memorística, preludi d’una última sorpresa. Al principi costa de reconèixer, perquè Kae i Pops se la fan seva i li fan un vestit a mida. Però quan arriba la tornada veiem la llum: “All we have to do now. Is to take these lies and make them true somehow. All we have to see. Is that I don’t belong to you, and you don’t belong to me, yeah-yeah. Freedom (I won’t let you down). Freedom (I will not give you up). Freedom (gotta have some faith in the sound). You’ve got to give what you take (it’s the one good thing that I’ve got)…“. Llibertat. Concepte sobreexplotat i que sembla haver perdut el seu significat en temps de propaganda, demagògies populistes i post-veritats. Qui li havia de dir a George Michael que al 2025 encara estaríem cantant-la i reivindicant-la en aquest món obscur i pervers en què haurem de lluitar per tornar a guanyar i fer nostra aquesta llibertat fantasmagòrica i difuminada. Però sí, aquests són els temps que ens ha tocat viure. Així que, Kae, no marxis molt lluny, que continuarem necessitant tenir-te al nostre costat per aixoplugar-nos de les mans llefiscoses de la cobdícia i la tirania inhumana.

Setlist:

Part 1: I Wasn’t Ready Yet